No sempre és fàcil parlar d’un mateix. A vegades deixem d’explicar coses per por a possibles comentaris maliciosos, i d’altres obrim tant la boca que fem que aquelles comentaris puguin ser certs.
La meva vida va patir un canvi fa ara uns tres anys. Acabava d’estudiar una enginyeria i sabia que allò no estava fet per a mi. Espais de treballs jerarquitzats per homes, dures condicions ambientals, difícil conciliació amb una vida més familiar al futur.
Tot just feia els vint-i-sis anys i em trobava en un moment bastant incert. La meva única escapatòria durant aquells moments de crisi era quan escrivia històries a mitja nit o m’endinsava en el meu món de lectura immensament variada. Va ser en un d’aquells moments que vaig decidir que apostaria per el que més m’agrada i faria una bogeria, començaria la carrera de periodisme. Al cap i a la fi és el que hauria estudiat si no fos per les empentes del meu pare a que em dediqués al món de la construcció. No ha estat gens fàcil. Combinar feina i estudis sense tenir vacances per poder realitzar una il·lusió és molt sacrificat, però quan gires el cap i veus tot allò que passa al món, què ens queda si no és intentar fer realitat allò que volem?
I aquí estic, dos anys després a l’equador d’aquests estudis. Com a totes les carreres hi han millors i pitjors assignatures, temes més o menys interessants, però ara estic fent allò que realment m’agrada, allò que inconscientment sempre he volgut. Moltes vegades ens deixem portar per els somnis dels altres, i el que hem de fer és complir els nostres. Un ha de creure en ell mateix per aconseguir allò que somia.
