Catalunya pot liderar el procés de desmembracio de l’Estat espanyol.

Catalunya pot liderar el procés de desmembració de l’Estat espanyol.

L’espoli fiscal que pateix provoca una onada de catalans pragmàtics.

La crisi agreuja una situació cada cop més insostenible

El sistema de finançament espanyol  ha fet que Catalunya contribueixi amb l’equivalent al 10% del seu PIB per donar suport a les regions més pobres per mitjà del impostos recaptats pel govern central a Madrid. Si a aquesta dada li sumem la crisi en la que ens trobem en aquests últims anys i que encara no es pot donar ni molt menys per acabada, tot això dona lloc a que uns catalans pragmàtics  reclamin un procés de determinació.

No és el primer cop que els catalans han pogut assolir ornaments d’independència. Ja ho van fer en el segle XV amb una constitució, i un parlament en dues ocasions en el segle XX., però en cap d’aquestes ha estat possible.

Catalunya ha patit des de sempre les incongruències d’un Estat que els ignora per una banda i els necessita per una altra. Durant el règim de la repressió franquista se’ls hi va prohibir parlar en la seva pròpia llengua, i un dels seus presidents, Lluís Companys, va ser l’únic líder d’un govern europeu que ha mort executat. La història d’aquest país no ha estat fàcil, i és per això que una onada de catalans  valoren cada cop més positivament la solució de la independència.

Els anomenats Països catalans són una de les zones més riques i industrialitzades d’Europa i la seva economia és de la mateixa mida que Portugal. Per què llavors el seus habitants han d’assolir unes despeses cedint part de la seva riquesa a les regions més pobres de l’estat, i que a ells no el beneficia en res?  La independència és cada cop més una qüestió racional i no només d’identitat.

La indignació catalana s’està fent sentir fora de l’estat espanyol i prestigiosos diaris estrangers s’han fet ressò del dèficit fiscal català i la inviabilitat de l’actual model econòmic de l’Espanya de les autonomies.

Realitats i somnis

No sempre és fàcil parlar d’un mateix. A vegades deixem d’explicar coses per por a possibles comentaris maliciosos, i d’altres obrim tant la boca que fem que aquelles comentaris puguin ser certs.

La meva vida va patir un canvi fa ara uns tres anys. Acabava d’estudiar una enginyeria i sabia que allò no estava fet per a mi. Espais de treballs jerarquitzats per homes, dures condicions ambientals, difícil conciliació amb una vida més familiar al futur.

Tot just feia els vint-i-sis anys i em trobava en un moment bastant incert. La meva única escapatòria durant aquells moments de crisi era quan escrivia històries a mitja nit o m’endinsava en el meu món de lectura immensament variada. Va ser en un d’aquells moments que vaig decidir que apostaria per el que més m’agrada i faria una bogeria, començaria la carrera de periodisme. Al cap i a la fi és el que hauria estudiat si no fos per les empentes del meu pare a que em dediqués al món de la construcció. No ha estat gens fàcil. Combinar feina i estudis sense tenir vacances per poder realitzar una il·lusió és molt sacrificat, però quan gires el cap i veus tot allò que passa al món, què ens queda si no és intentar fer realitat allò que volem?

I aquí estic, dos anys després a l’equador d’aquests estudis. Com a totes les carreres hi han millors i pitjors assignatures, temes més o menys interessants, però ara estic fent allò que realment m’agrada, allò que inconscientment sempre he volgut. Moltes vegades ens deixem portar per els somnis dels altres, i el que hem de fer és complir els nostres. Un ha de creure en ell mateix per aconseguir allò que somia.